L'heroi, sense màscara
Crítica d'SPIDERMAN 2. EUA, 2004. Direcció: Sam Raimi Repartiment: Tobey Maguire (Peter Parker/Spider-Man), Kirsten Dunst (Mary Jane Watson), Alfred Molina (Dr. Otto Octavius), James Franco (Harry Osborn), Rosemary Harris (Tía May) Durada: 127 minutsWeb: www.columbia-tristar.es/peliculas/sp2/sp2.htm
Una setmana més la seqüela duna pel·lícula dèxit aterra a les nostres pantalles disposada a batre records. El director Sam Raimi i la majoria de lequip que va participar a Spiderman presenten la segona part dos anys després i, vist lèxit de la primera setmana dexhibició als Estats Units (ja ha recuperat els 200 milions de dòlars que ha costat) la nova adaptació del mític còmic de leditorial Marvel no serà pas lúltima.
La continuïtat en la direcció i els actors juga a favor dSpiderman 2. Sam Raimi està aconseguint amb lheroi aràcnid el que Tim Burton va assolir amb Batman: no oblida lesperit del còmic original, però hi deixa la seva particular manera dentendre el cinema. Raimi demostra la seva imaginació i sentit del ritme en escenes dacció tan espectaculars com la del tren o les baralles dSpiderman i el doctor Octopus. Lespectacular millora dels efectes especials, sobretot pel que fa als moviments molt més naturals i creïbles del protagonista, juga a favor de lestètica del film. A banda dels ja coneguts passejos dSpiderman entre els gratacels dun Nova York digital increïblement realista (un autèntic plaer visual), levolució tecnològica ha afavorit i molt al nou dolent de la funció, un magnífic Doctor Octopus interpretat per Alfred Molina que fa oblidar lhorrorós follet verd de la primera part.
Però on més sagraeix la petjada de Raimi és en el sentit de lhumor amb que impregna aquesta segona part. El director sen riu contínuament dun Peter Parker (algú millor que Tobey Maguire i la seva cara de pàmfil?) que es continua debatent entre els deures de super-heroi quan samaga sota la malla vermella i el desig de ser un noi normal per poder sortir amb la noia que estima, Mary Jane (Kirsten Dunst cada cop és pitjor actriu). Qui esperi una pel·lícula dacció i prou també es sentirà defraudat, perquè aquí el més important és la humanitat dun heroi que encara dubta si ser-ho. Això sí, en cap moment no oblideu que esteu mirant un còmic si no voleu indignar-vos amb les reflexions pseudo- filosòfiques, els invents científics impossibles o els ridículs diàlegs damor (¿A por ellos, tigre!). I sobretot sigueu puntuals a la sessió si no voleu perdre-us els magnífics títols de crèdit amb dibuixos dAlex Ross, acompanyats un cop més per les notes del compositor Danny Elfman.
2 comentarios
jordi -
m'ha agradat molt la teva crítica, perque té molt ritme i explica el més important. Jo només no hauria posat la paraula "pamfil" (és de pàmfil escriure pàmfil) i hauria remarcat més la humanitat que desprèn el presonatge.
Felicitats, tigre!
Raquel -
Puedes añadir una descripción haciendo click en "Añadir bitácora".
Gracias