Perfecció sense ànima

COLLATERAL EUA, 2004. Direcció: Michael Mann Repartiment: Tom Cruise, Jaime Foxx, Jada Pinkett Smith, Mark Ruffalo. Guió: Stuart Beattie. Fotografia: Dion Beebe i Paul Cameron. Música: James Newton Howard. Durada: 120 min. Web: nullwww.collateral-themovie.com

Aquest és un gran any pel thriller. Després de la magnífica segona part de les aventures de Jason Bourne arriba la darrera pel·lícula de Michael Mann (El último mohicano, Heat, El dilema, Ali), un dels directors més competents del Hollywood actual. Collateral es ven com la primera pel·lícula on el cotitzat Tom Cruise interpreta per primera vegada el dolent de la pel·lícula. Però no us deixeu enganyar pel cartell de la pel·lícula, perquè Collateral té molts altres punts interessants a banda del canvi de registre de Cruise. L’argument és simple, però el resultat notable. Un assassí a sou segresta un taxista perquè l’acompanyi durant una nit en la qual ha matar cinc desconeguts.

Si un dissecciona el film de Michael Mann i n’analitza el paper dels actors, la música, la posada en escena, el montatge o la fotografia costa molt trobar-hi defectes. Possiblement és una d’aquelles pel·lícules que necessiten ser vistes més d’una vegada per copsar-la en la seva plenitud. Però alguna cosa falla perquè quan un surt del cinema té la sensació d’haver vist una bona pel·lícula, però no una pel·lícula excel·lent.

On millor funciona Collateral és en el retrat d’una ciutat de los Angeles que a la nit es converteix en l’escenari d’assassins, mafiosos i d’altres depredadors. El magnífic treball de Dion Beebe i Paul Cameron crea una atmosfera angoixant des del primer minut. Des dels primers fotogrames, i sobreotot des de la trobada de l’assassí a sou Vincent (sorprenent i creïble Cruise) i el taxista Max (l’actor revel·lació de la pel·lícula), tot funciona com un engranatge perfecte. L’acció, freda i contundent, és un altre dels aspectes més ben treballats per Mann a Collateral. La violència seca i eficaç de l’assassí Vincent recorda la de l’atormentat Matt Damon a El mito de Bourne. A banda de l’horrorosa caracterització de Cruise amb el pel canós, és d’agraïr que l’actor, límitat però amb una gran vista a l’hora d’escollir projectes interessants, posi tots els seus esforcos en fer creïble l’assasí Vincent.

Però una pel·lícula no es construeix tant sols amb estil i eficàcia narrativa. I darrera el perfecte esquelet de Collateral hi ha un argument massa simple que Mann intenta omplir amb diàlegs que pretenen ser morals i filosòfics, però no acaben d’encaixar. Els personatges, antagònics però amb molt en comú, diuen molt més amb la mirada que amb les paraules. La part final del film és, malgrat la magnífica seqüència al metro, plena de tòpics i massa previsible.