CINEMA

Donar voltes per restar quiet

És estrany trobar a les cartelleres algun títol que, per si sol, sense saber res de la pel·lícula, ens impulsi a passar una estona dins la màgica sala dels somnis. La puta y la ballena, una co-producció hispano-argentina dirigida pel realitzador argentí Luís Puenzo (feia 12 anys que no es posava rera les càmeres, té aquesta virtut. Què carai tindran a veure dos éssers tan diferents? Si és una metàfora, de què?
La puta y la ballena explica la història de Lola, (fascinant creació de la desconeguda Merçè Llorens) una noia que creu que és lliure per fer el que vulgui i arriba a la Patagònia argentina als anys 30 seguint el camí d’Emilio (Leonardo Sbaraglia, tant correcte com sempre), un fotògraf argentí massa cobard per demostrar el seu amor. Com les ballenes que misteriosament queden atrapades a la costa i no saben com tornar al mar, Lola es troba, de cop i volta oferint la seva joventut sexual al burdel d’un músic aparentment cec. Nosaltres coneixem la tragèdia de Lola a través de la història paral·lela de Vera (esplèndida Aitana), una escriptora que es va quedar en autora revelació i arriba a l’Argentina per seguir el rastre de les fotografies que Emilio va fer de Lola. Vera sent que el passat que investiga parla del present del qual fuig i, malgrat un càncer amenaça amb deixar-la per sempre atrapada, continua amb una recerca que també és la seva.
La necessitat d’aturar-se i trobar el propi destí i la il·lusió de la llibertat són alguns dels eixos d’una història que funciona millor en els moments més íntims i, malgrat els meravellosos paisatges, grinyola quan vol ser massa èpica. Sense saber perquè hi ha moment en què es te la sensació que tot ja ha estat dit, que la història, com les balenes, dóna voltes sobre ella mateixa. De vegades, les bones històries s’expliquen millor si, enlloc de subratllar i subratllar, es deixen fluir, i s’aposta més decididament pel treball d’un planter d’actors de luxe.

Així són les coses..

Basada en fets reals. Amb aquesta odiosa i repetida frase publicitària es presenta El precio de la verdad, la primera pel·lícula amb Hayden Christensen, l’Anakin Skywalker de La Guerra de les galàxies com a absolut protagonista. Aquesta vegada, però la història s’ho val. L’any 1998, un article de Buzz Bissinger a Vanity Fair destapava un dels escàndols més sonats del periodisme nord-americà. El jove periodista Stephen Glass, redactor de The New Republic, una prestigiosa revista d’actualitat i política dels Estats Units, s’havia inventat, literalment una desena d’articles. La majoria de l’acció passa en la redacció de la revista. Els companys de Glass i la seva vida privada se’ns mostren en prou feines dibuixats, i la màxima tensió es centra en la relació de confiança amb l’ex-director, Michael Kelly (Hank Azaria) i la de desconfiança amb el seu successor, Chuck Lane (un fantàstic Peter Sarsgaard). Christiensen s’esforça per retrar un personatge ple de contradiccions, però no va gaire més enllà de posar la seva cara de llop amb pell de xai, i resulta difícil sentir llàstima per la seva caiguda als inferns de la mentida. Però malgrat presenciar una història tan interessant com inquietant, l’interès per les estratègies que l’ambiciós periodista utilitza per vendre els seus articles decau ben aviat. La traducció del títol original, que utilitza un paraula tant maltractada en el periodisme com “la veritat” tampoc ajuda a vendre una pel•lícula equilibrada i d’un nivell superiro a l’habitual.