Donar voltes per restar quiet

És estrany trobar a les cartelleres algun títol que, per si sol, sense saber res de la pel·lícula, ens impulsi a passar una estona dins la màgica sala dels somnis. La puta y la ballena, una co-producció hispano-argentina dirigida pel realitzador argentí Luís Puenzo (feia 12 anys que no es posava rera les càmeres, té aquesta virtut. Què carai tindran a veure dos éssers tan diferents? Si és una metàfora, de què?
La puta y la ballena explica la història de Lola, (fascinant creació de la desconeguda Merçè Llorens) una noia que creu que és lliure per fer el que vulgui i arriba a la Patagònia argentina als anys 30 seguint el camí d’Emilio (Leonardo Sbaraglia, tant correcte com sempre), un fotògraf argentí massa cobard per demostrar el seu amor. Com les ballenes que misteriosament queden atrapades a la costa i no saben com tornar al mar, Lola es troba, de cop i volta oferint la seva joventut sexual al burdel d’un músic aparentment cec. Nosaltres coneixem la tragèdia de Lola a través de la història paral·lela de Vera (esplèndida Aitana), una escriptora que es va quedar en autora revelació i arriba a l’Argentina per seguir el rastre de les fotografies que Emilio va fer de Lola. Vera sent que el passat que investiga parla del present del qual fuig i, malgrat un càncer amenaça amb deixar-la per sempre atrapada, continua amb una recerca que també és la seva.
La necessitat d’aturar-se i trobar el propi destí i la il·lusió de la llibertat són alguns dels eixos d’una història que funciona millor en els moments més íntims i, malgrat els meravellosos paisatges, grinyola quan vol ser massa èpica. Sense saber perquè hi ha moment en què es te la sensació que tot ja ha estat dit, que la història, com les balenes, dóna voltes sobre ella mateixa. De vegades, les bones històries s’expliquen millor si, enlloc de subratllar i subratllar, es deixen fluir, i s’aposta més decididament pel treball d’un planter d’actors de luxe.