Ni espectacular ni humana

Crítica de TROYA (Troy). EUA, 2004. Direcció: Wolfang Petersen. Intèrprets: Brad Pitt, Eric Bana, Orlando Bloom, Diane Kruger, Peter O’Toole. Durada: 163 minuts.

Realitzar una pel·lícula al servei dels efectes especials acostuma a anar en contra de la història i dels personatges. Però quan un director com Wolfang Petersen (La tormenta perfecta) justifica la seva incapacitat per assolir l’èpica d’El senyor dels anyells en la superproducció Troya assegurant que s’ha volgut centrar amb els personatges, està clar que els 160 milions d’euros que ha costat la superproducció hollywodiana de la temporada no han estat suficients per a que una pel·lícula gran esdevingués també una gran pel·lícula.
Allà on el guió i el talent no arribin, Brad Pitt farà la resta, deu haver pensat Petersen. I fent una ullada a les portades de maig de tota classe de revistes queda clar que la presència d’un dels homes més desitjats del planeta ha estat clau en la promoció i taquillatge del film. Però n’hi ha prou amb això? Definitivament, no.
Innecessàriament llarga (és que seria menys èpica amb dues horetes enlloc de tres?), Troya navega contínuament entre l’espectacularitat i la intimitat. És cert que l’esforç en els decorats i l’ambientació són lloables i no tenim la sensació d’estar en una ciutat digital com passava a Gladiator. Però les batalles no funcionen ni en els plans curts ni en les escenes plenes d’homenets creats per ordinador.
Un cop descartada l’efectivitat èpica, queden la història i els personatges. Certament, Troya és una molt lliure adaptació de la Ilíada d’Homer que s’oblida del cantó més celestial i presenta uns homes obsessionats amb escriure el seu nom en la història a base de crear imperis amb sang i més sang (No us recorda a algú...?). Però és precisament en el terreny dels personatges que defensa Petersen on la pel·lícula acaba de naufragar. Pitt, en un dels pitjors papers de la seva carrera, ha fet finalment l’únic que molts esperen d’ell: ha posat la cara i sobretot el cos al servei del totpoderós Aquil·les i s’ha oblidat d’interpretar. Orlando Bloom, estrella absoluta de les carpetes adolescents, supera aquí la cara de pànfil de Piratas del caribe i és impossible creure’s el seu paper de Paris ni la seva història d’amor amb Helena. Només tres factors salven Troya de l’absolut desastre: Eric Bana (Hulk), molt convincent en el seu paper d’Hector; Peter O’Toole, que mante el seu magnetisme a nivells molt alts com a rei de Troia; i les crispetes, dolçes o salades, imprescindibles per aguantar fins el final.