CINEMA

Imaginació infantil entre guerra i guerra

LAS TORTUGAS TAMBIÉN VUELAN (Turtles can fly) (Lakposhtha hâm parvaz mikonand) Iran i Irak,2004. Direcció y guió: Bahman Ghobadi. Interpretación: Avaz Latif (Agrin), Soran Ebrahim (Kak), Hiresh Feysal Rahman (Hangao), Saddam Hossein Feysal (Pasheo), Abdol Rahman Karim (Rega), Ajil Zibari (Shirko). Música: Hossein Ali Zadeh. Fotografia: Shahryar Assadi. Durada: 95 min. Web: www.bahmanghobadi.com

No us deixeu enganyar per un títol aparentment infantil. La pel·lícula guanyadora de la darrera edició del festival de cinema de San Sebastián, del de l’iraní Bahman Ghobadi, és un duríssim relat sobre la quotidianitat d’un grup d’infants orfes que malviuen al Kurdistà iraquí recollint i venent mines anti-persona.

Las tortugas también vuelan s’ha d’entendre i veure més enllà de la frivolitat habitual a les sales de cinema. El seu director ha demostrat la seva innegable habilitat per transformar en bellíssimes imatges la vida en un camp de refugiats, però la pel·lícula és també un projecte personalíssim on apareix part de la seva pròpia experiència.

Tot i que Las tortugas también vuelan no és un documental, saber que els protagonistes no són actors, que les seves seqüeles físiques (amputacions, ceguesa,...) no són cap truc digital i que les ferides psicològiques no s’allunyen gaire de la realitat condiciona, i molt, el visionat. L’efectiva combinació de realitat i ficció es trasllada a la pantalla amb una sensibilitat i mirada poc habituals. Aquí Bush, Saddam i els soldats “salvadors” dels Estats Units són un personatge secundari i els protagonistes són els infants i la seva inesgotable capacitat infantil per construir un món propi enmig de la realitat més dura. Tots sabem que els infants són les primeres víctimes de qualsevol conflicte, però per a les càmeres de televisió mai existeixen; s’entén doncs que el valor documental de la pel·lícula no és gratuït. I enmig del drama algunes meravelloses escenes aporten un sentit de l’humor humà i necessari, com el pla inicial en el que els habitants del poble
intenten desesperadament que les seves antenes portin alguna notícia des de l’aire, o en l’irònica visita d’uns helicòpters nord-americans que llencen fulletons amb el missatge “convertirem el vostre país en un paradís”.

Un darrer detall, important de conèixer pels qui ja hagin vist la pel·lícula. Després de l’èxit de la pel·lícula, el nen cec, Saddam Hossein Feysal, ha estat operat i s’ha pogut veure ell mateix a la pantalla; Avaz Latif, la noia protagonista, és actualment locutora a la televisió kurda; Soran Ebrahim, Satélite, es prepara per ser cineasta amb l’ajuda del director; i Hiresh Feysal Rahman està a punt de rebre unes protesis de braços amb la condició que torni a estudiar.

Elegant i divertida

KINSEY, EUA-Alemanya-2004. Direcció I guió: Hill Condon. Intèrprets: Liam Neeson (Alfred Kinsey), Laura Linney (Clara McMillen), Chris O'Donnell (Wardell Pomeroy), Peter Sarsgaard (Clyde Martin), Timothy Hutton (Paul Gebhard), John Lithgow (Alfred Sequine Kinsey) Música: Carter Burwell. Duració: 118 min. Web: http://kinsey.filmax.com

Tot i que finalment ha estat Million Dollar Baby la gran triomfadora de la darrera edició dels Òscars (i som molts els que ens n’alegrem), la presència de quatre biòpics entre les principals nominacions evidència la debilitat dels acadèmics de Hollywood per les pel·lícules que retraten la vida de personatges famosos, on evidentment predominen els americans. Després d’ El aviador, Descubriendo nunca jamás o Ray, Bill Condon (Dioses y Monstruos) presenta Kinsey, un film sobre la vida i l’obra del zoòleg Alfred Kinsey, que va revolucionar la conservadora societat dels anys 50 amb dos ambicioses obres sobre la conducta sexual humana.

El més destacable d’aquesta notable pel·lícula és el gran nivell interpretatiu. Liam Nesson (costa imaginar algú altre en el paper protagonista), Laura Linney (impressionant) i la resta dels protagonistes (Timothy Hutton, John Lithgow i el cada cop millor Peter Sarsgaard), estan magnífics i porten el pes de la narració. L’argument, si bé funciona molt bé en la seva faceta de donar a conèixer les investigacions del doctor Kinsey, on realment enganxa i diverteix és en la descripció de la relació del científic amb la seva dona i en les repercussions que l’absorbent treball científic provoca en tots els qui hi treballen.

No era fàcil enfrontar-se amb tanta elegància i senzillesa a una biografia centrada amb un tema difícil com el sexe, però Condon ha aconseguit amb Kinsey trobar un agradable i divertit equilibri i el resultat és una pel·lícula que evita la grolleria, la broma fàcil i malgrat això no es fa gens avorrida. Qui busqui morbositat no la trobarà. Qui vulgui naturalitat i frescor gaudirà.

La sang gelada

EL HUNDIMIENTO (Der untergang).Alemanya, 2004. Direcció: Olivier Hirschbiegel.Guió: Bernd Eichinger; basat en el llibre "El hundimiento: Hitler y el final del Tercer Reich" de Joachim Fest; y "Hasta el último momento: La secretaria de Hitler cuenta su vida" de Traudl Junge y Melissa Müller. Intèrprets: Bruno Ganz (Hitler), Alexandra Maria Lara (Junge), Corinna Harfouch (M. Goebbels), Ulrich Matthes (Goebbels), Juliane Köhler (Eva Braun). Música: Stephan Zacharias. Durada: 150 minuts. Web: www.downfallthefilm.com

Sorprèn que encara aguanti, en una cartellera que ha perdut molt de gas després dels Oscars, una pel·lícula com El hundimiento. Competidora de Mar adentro com a millor pel·lícula estrangera, El undimiento s’endinsa també en un tema espinós: els darrers dies de Hitler i el nazisme.

I com era d’esperar, el retrat del dictador ha estat analitzat amb detall pels historiadors, que han criticat el to i l’enfocament de la pel·lícula més enllà de les seves evidents virtuts cinematogràfiques. Ha molestat, per exemple, el retrat humanitzat del Hitler que interpreta magistralment Bruno Gantz, quan segurament estem davant d’un dels més encertats retrats de la figura del dictador alemany. L’actor no ha caigut en la temptació de crear un personatge histriònic i passat de voltes, i posa la pell de gallina la multitud de matisos i expressions amb les quals recrea la bogeria dels darrers dies de Hitler. Sorprèn també la cruesa de les poques escenes exteriors de guerra en contrast amb el pudor amb que s’ensenyen els suïcidis dels militars nazis. Si bé és cert que el guió d’El hundimiento, basat en el llibre homònim de Joachim Fest i en la biografia d’una secretària de Hitler, no és totalment fidel a la realitat, la descripció de l’angoixant tensió al bunker del dictador i el caos militar durant l’invasió de Berlin de ben segur s’apropen molt al que va passar. I només cal pensar que Hitler i el terror que va estendre a Europa no són cap invenció perquè un film com El hundimiento sigui suficient per sortir del cinema amb la sang gelada.

Quan els premis inflen una pel·lícula simpàtica

ENTRE COPAS (SIDEWAYS), EUA-2004. Direcció: Alexander Payne. Intèrprets: Paul Giamatti (Miles Raymond), Thomas Haden Church (Jack Lopate), Sandra Oh (Stephanie), Virginia Madsen (Maya). Guió: Alexander Payne y Jim Taylor; basat en la novel·la de Rex Pickett. Música: Rolfe Kent. Duració: 123 min. Web: http://www.fox.es/entrecopas/ i http://www2.foxsearchlight.com/sideways/

Com cada any, una pel·lícula d’esperit independent, allunyada de les grans produccions, esdevé la sorpresa de l’any i es col·loca a la recta fina dels Oscars. I una vegada més, cal mirar amb lupa la justícia dels premis que atorga l’acadèmia de Hollywood. Entre copas (Sideways), d’Alexander Payne, s’ha endut finalment un dels cinc Oscars als que optava, pel millor guió adaptat, que el mateix Payne ha escrit juntament amb Jim Taylor a partir de la novel·la de Rex Pickett. I és evident que la pluja de premis i nominacions ha convertit aquesta senzilla pel·lícula en un inesperat èxit de crítica i públic. Però n’hi ha per tant?
Deixant de banda els premis i els odiosos subtítols a cartell de l’estil “La millor pel·lícula de l’any", la veritat és que, d’entrada, la filmografia d’Alexander Payne (recordeu Election i A propósito de Schmidt) és una bona referència per comprar una entrada amb garanties. I un cop vista podem afirmar que Entre copas és una pel·lícula simpàtica, amb un bon guió i uns actors esplèndids. ¿Però quantes pel·lícules igual o millors que aquesta s’estrenen cada any i passen totalment desapercebudes? Entre copas pateix el fenòmen de sorpresa de l’any, que si bé permet als seus productors recuperar amb escreix la inversió, també genera unes expectatives massa elevades que no satisfaran a tothom. En definitiva, s’ha inflat molt el globus i potser no hi ha tant aire com diuen.

Entre copas és una peculiar road movie on dos amics en plena crisi dels trenta realitzen un viatge d’una setmana per les vinyes de Santa Inés (California) per acomiadar la solteria d’un d’ells. El xoc de personalitats oposades però complementàries dels dos protagonistes és un dels principals atractius de la història. Miles (esplèndid Paul Giamatti, cal seguir de prop la pista d’aquest monstre...) és un professor etern aspirant a escriptor, tímid, reservat, pessimista i depressiu des del seu divorci, del que ja fa dos anys. Només es sent segur quan parla de vins, la seva gran passió. Jack (Thomas Haden Church), un antic company de la universitat, és un actor fracassat a qui agrada viure el moment i odia la idea del compromís. El que es presenta com la darrera setmana de llibertat es convertirà en un necessari viatge interior on aprendran a acceptar el que els ha tocat viure.

El problema d’Entre copas és la seva irregularitat. El guió combina escenes brillants, com la conversa entre Maya (fantàstica Virginia Madsen) i Miles on els vins esdevenen la metàfora de les seves vides, amb estones feixugues, allargades sense massa sentit, que només s’entenen si el seu objectiu és transmetre l’avorriment i pessimisme dels protagonistes. Per tant, una recomanació per gaudir Entre copas: aneu-la a veure sense esperar res i tasteu-la sense presses.

Atenció també a la música, repetitiva però molt adient, i a la pàgina web en anglès, on podeu trobar enllaços de la ruta Sideways per les vinyes de California. I és que els americans són els reis del marqueting...fins i tot amb les pel·lícules “independents”.bk"

Una obra mestra!

MILLION DOLLAR BABY. EUA, 2004. Direcció: Clint Eastwood. Guió: Paul Haggis; basat en relats recollits a "Rope Burns" de F.X. Toole. Fotografia: Tom Stern. Intèrprets: Clint Eastwood (Frankie Dunn), Hilary Swank (Maggie), Morgan Freeman (Eddie Scrap-Iron Dupris), Jay Baruchel (Danger Barch), Mike Colter (Big Willie Little), Lucia Rijker (Billie), Brian O'Byrne (Padre Horvak). Música: Clint Eastwood. Duració: 137 min.milliondollarbaby.filmax.com

IMPRESSIONANT! Tant se val si, com és d’esperar El aviador de Martin Scorsesse s’endu els principals premis en la propera edició dels Oscars. Million Dollar Baby és una absoluta obra mestra. I és clar que potser no agradarà tothom, perquè hi ha gustos per a tot, però quan acaba de veure el darrer film de Clint Eastwood té la sensació que el seu valor cinematogràfic va molt més enllà de les taquilles, de les nominacions i fins i tot de les opinions poc madurades. I sinó temps al temps. Million Dollar Baby és d’aquelles pel·lícules que aguanta, i molt bé, més d’un visionat. I de fet, és més que recomanable per assaborir tots els detalls d’una pel·lícula excepcional. En sortir del cine us adonareu que aquesta pel·lícula us haurà deixat un posit com passa poques vegades al cinema actual. De la mateixa manera que el bon cafè deixa al paladar un regust durant llarga estona, Million Dollar Baby es gaudeix un cop vista, perquè l’emoció viscuda arriba molt endins i recordant-ho és fàcil somriure de satisfacció.

D’entrada, cal asseure’s davant la pantalla sense prejudicis de cap mena. Qui pensi que Eastwood no és un bon actor de ben segur canviarà d’opinió. Qui no es senti especialment atret per les pel·lícules de boxa també pot estar tranquil perquè Million Dollar Baby utilitza la boxa com una excusa per presentar uns personatges torturats, exclosos, i la seva lluita vital i molt humana. També cal animar tots aquells que fugen de pel·lícules dramàtiques i d’històries tristes i depriments.

Les meravelloses actuacions dels protagonistes són claus per una pel·lícula d’històries molt humanes. Hillary Swank, guanyadora de l’Oscar fa dos anys amb Boys don’t cry, està increïble en el paper de Maggie, una noia amb un passat ple de dificultats i que vol que Frankie Dunn, ex-boxejador i propietari d’un ruïnós gimnàs de Los Angeles, l’entreni per acomplir el somni de ser campiona de boxa. Des dels primers fotogrames, estimes el seu personatge, fràgil i sincer però amb una voluntat de ferro. Eastwood ofereix el millor treball de la seva carrera com el dur Frankie, i la relació paternal que estableix amb Maggie omple de pantalla dels diàlegs més emocionants vistos en una pantalla de cinema en molts anys. Morgan Freeman tanca el trio protagonista amb el personatge narrador de la història, l’ex-boxejador Eddie, en un paper aparentment secundari però importantíssim en el desenvolupament de la història.

I com passa a totes les obres mestres, la proposta d’Eastwood va molt més enllà de la perfecció tècnica i narrativa. Tot és al servei de la història i els seus protagonistes, i amb un pressupost quatre vegades inferior a bajanades com Los padres de él, Million Dollar Baby és un exemple d’austeritat. Eastwood fuig de l’espectacle buit i dels trucatges habituals. L’ambientació, i fins i tot els combats de boxa, estan planificats fins el darrer detall, però l’espectacularitat prové de la seva versemblança, de la veritat que transmeten.

Són molts els temes que apareixen a Million Dollar Baby, i cap d’ells passa per damunt dels altres. De la mateixa manera que no sobra cap dels magnífics enquadraments i que el meravellós joc d’ombres proporciona la grisor justa i necessària, temes com l’autosuperació, els dilemes morals, la necessitat de perdó o les creences religioses apareixen en les vides dels protagonistes. L’amor, però és el tema central d’un film amb un final trencador, d’aquells que no es poden explicar, on l’espectador, enamorat ja dels protagonistes, no pot escapar de l’angoixa, els dubtes i les pors que l’atrapen fins el final. Ploreu tranquils, si us emocioneu veient aquesta pel·lícula. Eastwood anomena i filma les coses tal i com són i no us ha enganyat per portar-vos a un final lacrimògen.

I gaudiu també amb el fantàstic sentit de l’humor de les escenes protagonitzades per l’esquifit aspirant a boxejador que no dóna ni un sol cop de puny en tota la pel•lícula, o les converses entre Frankie i el capellà de la parròquia on va a missa cada dia. Aneu ara mateix al cinema perquè no es fan cada dia pel•lícules com aquesta. Visca el cinema en majúscules!

Plaer visual, Embolic argumental

LARGO DOMINGO DE NOVIAZGO (Un long dimanche de fiançailles). França, 2004. Direcció: Jean-Pierre Jeunet. Intèrprets: Audrey Tautou (Mathilde), Gaspard Ulliel (Manech), Jean-Pierre Becker (Tinent Esperanza), Dominique Bettenfeld (Ange Bassignano), Clovis Cornillac (Benoît Notre Dame), Marion Cotillard (Tina Lombardi), Jean-Pierre Darroussin (Benjamín Gordes), Julie Depardieu (Véronique Passavant), Jean-Claude Dreyfus (Comandant Lavrouye), André Dussollier (Rouvières). Guió: Jean-Pierre Jeunet y Guillaume Laurant; basat en la novela de Sébastien Japrisot. Música: Angelo Badalamenti. Fotografia: Bruno Delbonnel. Duració: 134 min. Web: www.largodomingodenoviazgo.com

Després de l’èxit espectacular de l’encantadora Amèlie, sóm molts els que esperàvem amb ànsia la nova col·laboració entre el director francès Jean Pierre Jeunet i Audrey Tatou. Largo Domingo de noviazgo és una romàntica història d’amor a la Primera Guerra Mundial, que Jeunet explica amb el seu habitual imaginari visual. Mathilde, la protagonista, assegura rebre els batecs de Manech, el seu enamorat, com si fos un telègraf, malgrat tot indica que ha estat abatut a la gran guerra. Amb una esperança sense límits Mathilde inicia una investigació per trobar-lo.
El primer consell per gaudir de Largo domingo de noviazgo és tenir paciència. El guió de Guillaume Laurant i el propi Jeunet a partir de la novel·la homònima de Sébastien Japrisot no es caracteritza precisament per la claredat i és molt fàcil fer-se un embolic amb la investigació que Mathilde porta a terme per cercar el seu xicot. Per tant, és recomanable centrar-se en altres aspectes més si es volen aguantar les seves dues llargues hores.
En primer lloc cal destacar el treball d’Audrey Tatou. La seva interpretació no és la millor de la pel·lícula (Jodie Foster, en un petit però intents paper, o Dominique Pinon i Chantal Neuwirth, els tiets de Mathilde, són molt més creïbles i divertits), però costa imaginar una altra actriu en un paper més tràgic però tant romàntic com el d’Amèlie. Jeunet sap captar com ningú la bellesa i l’encant de Tatou i tots i cadascun dels plans on apareix la protagonista esdevenen meravelloses postals.
I és precisament la bellesa visual l’aspecte més destacat d’un film amb el clar segell artístic de Jeunet. El director francès sap molt bé què i com vol mostrar a cada fotograma i, gràcies al generós pressupost de la productora nord-americana Warner Bros ha elaborat una pel·lícula luxosa en els detalls i extremadament bonica. L’imaginatiu estil visual de Jeunet ja no sorprèn, però segueix fascinant, ajudat un cop més per la fotografia de Bruno Delbonnel, d’uns adequats tons pastel.
Un altre dels punts forts de Largo domingo de noviazgo es la magnífica banda sonora d’Angelo Badalamenti, habitual col·laborador de David Lynch, i que aquí ofereix una partitura tant intensa com de costum però més èpica i menys torbadora. La primera col·laboració entre Jeunet i Badalamenti ha demostrat que el particular món visual del director francès es fusiona perfectament amb les màgiques melodies del compositor de la banda sonora de Twin Peaks. Atenció també als necessàris i genials gags humorístics, especialment el del carter.
Una pel·lícula bonica, que no aconsegueix atrapar l’espectador malgrat intentar recuperar la màgia de la insuperable Amèlie.

Impressionant!!!

LOS INCREIBLES (THE INCREDIBLES) EEUU, 2004. Direcció i guió: Brad Bird Producció: John Walker i John Lasseter (Pixar Animation Studios). Música: Michael Giacchino. Duració: 121 min. Web: www.losincreibles.com

Si fent una ullada a la cartellera d’aquestes festes us heu espantat, no patiu. Una divertida família de superherois retirats ha arribat disposada a omplir les pantalles d’imaginació, tecnologia i diversió, molta diversió. Los increïbles, la sisena pel·lícula d’els genis de Pixar (Toy Story, Monstruos S.A., Buscando a Nemo) es disposa a batre tots els records amb Los increïbles.

Sembla impossible que les millores tècniques en l’animació per ordinador encara ens puguin sorprendre, però els de Pixar tornen a deixar-nos amb la boca oberta. Els protagonistes de Los increïbles són humans i per tant les dificultats per fer-los creïbles i naturals han estat moltes. El resultat visual és impressionant. Els personatges es mouen per desenes d’escenaris diferents recreats amb gran realisme, des d’una ciutat fins una illa, i la naturalitat dels detalls humans va des d’un simple cabell fins els reflexes de la pell. L’espectacularitat de cadascun dels fotogrames de Los increïbles és tan elevada que és necessari un segon visionat per captar detalls que inevitablement s’escapen.
Però de que serviria l’espectacularitat tècnica si darrera hi hagués una història que no enganxés? I és precisament l’equilibrada combinació d’espectacularitat, entreteniment i diversió el que reivindica Los increïbles com una pel·lícula en majúscules que cal analitzar deixant de banda qualsevol prejudici. La primera part del film, destinada més als adults, està plena de gags brillants. Atenció a les escenes d’oficina de Bob Parr, un superheroi obligat a amagar els seus poders, i que treballa en una companyia d’assegurances, i les escenes del veí del tricicle. No serà difícil per a molts sentir-se identificats amb un heroi casat i amb fills, amb uns quilos de més i ganes de recuperar la diversió dels dies de glòria. La segona part, plena d’acció i persecucions, busca la complicitat amb el públic més jove, i el ritme i persecucions constants, tot i estar perfectament realitzades, deixen la sensació que ens estan venent el videojoc.
La pel·lícula, dirigida per un il·lustrador aliè a Pixar, Brad Bird (autor de la magnífica El gigante de hierro), és també un homenatge gens dissimulat a tots els còmics i pel·lícules de superherois, i per tant les referències a Superman, X-Men o Los 4 fantásticos són constants.

Deixeu doncs qualsevol prejudici fora de la sala i gaudiu d’una de les millors pel·lícules de l’any. A Los increibles trobareu tot el que manca a la majoria de pel·lícules: un ritme trepidant, un guió intel·ligent i diversió des dels títols de crèdit fins el the end.

Tecnologia sense ànima

POLAR EXPRESS (The Polar Express) EEUU, 2004. Direcció i guió: Robert Zemeckis Guió: Robert Zemeckis y William Broyles; basat en el llibre infantil de Chris Van Allsburg.. Duració: 99 min. Web: www.polarexpress-es.com

Si fa dues setmanes parlàvem de les virtuts i meravelles de Los increïbles, una fantàstica combinació de prodigi tècnic, ritme i diversió, una altra pel·lícula d’animació ocupa les cartelleres a les portes de Nadal: Polar Express. Les comparacions, però, són odioses.
Sens dubte, Polar Express compleix sense problemes com a enèsima pel·lícula nord-americana sobre la figura del Pare Noel, i són molts els infants que gaudiran amb una història tant simple i tòpica com bonica i efectiva. ¿Qui no firmaria ara mateix perquè un tren s’aturés davant de casa seva la mateixa nit de Nadal i el portés fins el Pol Nord a conèixer el Pare Noel?
I és que Polar Express s’ha d’entendre sobretot com el compliment d’un somni tecnològic del seu director, Robert Zemeckis (Regreso al futuro, Contact), que volia portar les tècniques d’animació actual al límit per demostrar fins quin punt és possible recrear la realitat amb una fidelitat extrema. Respecte l’espectacular i superadíssima experiència del film d’animació Final Fantasy, el primer creat totalment amb ordinador i amb la clara voluntat de recrear amb realisme personatges humans, Polar Express fa un salt impressionant. El nivell de realisme és tan elevat que dels humans l’únic que ha de millorar molt són les expressions facials. La resta, les textures, els moviments assoleixen a Polar Express un nivell de perfecció sorprenent. Zemeckis ha millorat la tècnica del motion capture (captar amb milers de sensors fins el més mínim moviment corporal), i ha comptat amb l’ajuda artística i econòmica de Tom Hanks (presta el seu moviment a cinc personatges).
Però darrera tanta tecnologia sorgeix la inevitable pregunta: quin sentit té recrear per ordinador amb realisme el que es podria rodar amb actors? I sobretot, quin sentit té aquesta inversió informàtica per explicar una història que no enganxa, ni és divertida ni té res d’original? Si algu disfruta amb la màgia de la història perfecte. Per a qui no aguanti la cursileria, només dura una hora i mitja.
Una recomanació final: aneu a veure Polar Express en tres dimensions a l’Imax Port Vell. És la única manera de gaudir de debò l’experiència tecnològica. En moltes escenes serà com pujar al Dragon-Khan de Port Aventura, i us oblidareu que esteu al cinema, però almenys passareu de debò una bona estona.

Dos Allen al preu d’un

MELINDA Y MELINDA EUA, 2004. Direcció i guió: Woody Allen Repartiment: Radha Mitchell, Dhiweel Ejiofor, Will Ferrell, Chloë Sevigny, Amanda Peet. Duració: 100 min. Web: www.melindaymelinda.fox.es

Els incondicionals de Woody Allen estan d’enhorabona. Woody Allen ha recuperat a Melinda y Melinda el to de les seves millors pel·lícules. El director novaiorquès ens torna a parlar de les seves obsessions: el sexe, les contradiccions de les relacions humanes, la moralitat, la identitat, la intimitat, els gelos,.... Però l’eix principal sobre el qual gira la pel·lícula és el dilema creatiu al qual s’enfronta ell mateix com a cineasta. Quin és el millor terreny sobre el qual explicar una història? El drama o la comèdia? Allen sempre ha reconegut ser un pessimista per naturalesa, però en la seva extensa filmografia abunden les comèdies. A Melinda y Melinda el cineasta ha decidit no triar i, amb un mateix punt de partida, una anècdota al voltant de l’enigmàtica Melinda (excepcional Radha Mitchell) construeix dues històries paral·leles. En una predomina la comèdia i en l’altra el drama, tot i que al final la sensació és que en qualsevol comèdia hi ha una espurna de drama i viceversa.
Un altre al·licient de les pel·lícules d’Allen és la presència d’un divers grup d’autors que poques vegades repeteixen i pels quals treballar amb el cineasta representa un plus de prestigi al currículum. El gran treball de la directora de càsting Juliet Taylor, que ha col·laborat en nombroses pel·lícules d’Allen, ens permet gaudir de les magnífiques interpretacions de Radha Mitchell, Chloë Sevigny i Will Ferrell (un dels millores alter-ego d’Allen)
Alguns criticaran de nou a Woody Allen que si es repeteix, que si sempre diu el mateix, que si totes les pel·lícules són iguals. I és cert que veient Melinda y Melinda algunes bromes i diàlegs ja no són amb la frescor d’abans. Però aquest és segurament el preu que ha de pagar un cineasta que, puntualment, presenta una nova pel·licula cada any. L’originalitat no és potser la millor definició per les pel·lícules d’Allen, però amb Melinda y Melinda tenim assegurada una hora i mitja de ritme trepidant i diàlegs delirants. Drama o comèdia? La vida en estat pur.

Entretinguda i poc creïble

EL LOBO Espanya, 2004. Direcció: Miguel Courtois Repartiment: Eduardo Noriega (Txema, El Lobo), José Coronado (Ricardo), Mélanie Doutey (Amaia), Silvia Abascal (Begoña), Santiago Ramos (Pantxo), Patrick Bruel (Nelson), Jorge Sanz (Asier) Duració: 122 min. Web: http://ellobo.filmax.com

La maquinaria de Hollywood és ràpida i efectiva i no dubta mai a produir sense cap mena de problemes qualsevol conflicte internacional, i el terrorisme és un dels preferits. Però quan el terrorisme i la violència són tant a prop no és fàcil, des del cinema, i menys l’espanyol, oferir una visió amb la que tothom estigui d’acord.

El Lobo, producció espanyola dirigida pel francès Miguel Courtois, explica la fascinant i història de Mikel Lejarza, alias Lobo, un agent dels serveis secrets espanyols que va aconseguir infiltrar-sea la cúpula d’Eta entre 1973 i 1975 i va provocar la detenció de mes de 150 terroristes. Sens dubte, la història de la “Operación lobo” és tremendament atractiva per a qualsevol director, però el terrorisme d’ETA encara no és història i per tant la decisió de com afrontar-ho a la gran pantalla és importantíssima.

El Lobo és, sens dubte, una pel·lícula d’acció realitzada amb professionalitat, amb bastant de ritme i un clima de suspèns prou aconseguit, malgrat alguns alts i baixos del guió. S’allunya, per tant, del to documental. El guió, d’Antonio Onetti, es basa en el llibre escrit pel propi protagonista, i entre d’altres apunts històrics, té la gosadia de mostrar el conflicte d’ETA amb el darrer govern franquista com un joc d’interessos.

Però el film de Courtois no fa una aposta clara, i El lobo no acaba de funcionar ni com a pel·lícula d’acció ni com a pel·lícula històrica. Eduardo Noriega resulta creïble en el paper del doble i l’ambientació de l’Espanya dels anys setanta és esplèndida, però personatges com Ricardo (un estranyament sobreactuat José Coronado), dels serveis secrets o alguns dels etarres són massa caricaturescs, i les perruques i maquillatges resulten rídiculs. També resulta del tot prescindible el personatge de Natalie (Mélanie Doutey) i la seva relació amb "El lobo", un afegit que només s’entén per la pressió dels productors perquè aparegui l’obligada escena de sexe que tantes vegades sobra al cinema espanyol.

Perfecció sense ànima

COLLATERAL EUA, 2004. Direcció: Michael Mann Repartiment: Tom Cruise, Jaime Foxx, Jada Pinkett Smith, Mark Ruffalo. Guió: Stuart Beattie. Fotografia: Dion Beebe i Paul Cameron. Música: James Newton Howard. Durada: 120 min. Web: nullwww.collateral-themovie.com

Aquest és un gran any pel thriller. Després de la magnífica segona part de les aventures de Jason Bourne arriba la darrera pel·lícula de Michael Mann (El último mohicano, Heat, El dilema, Ali), un dels directors més competents del Hollywood actual. Collateral es ven com la primera pel·lícula on el cotitzat Tom Cruise interpreta per primera vegada el dolent de la pel·lícula. Però no us deixeu enganyar pel cartell de la pel·lícula, perquè Collateral té molts altres punts interessants a banda del canvi de registre de Cruise. L’argument és simple, però el resultat notable. Un assassí a sou segresta un taxista perquè l’acompanyi durant una nit en la qual ha matar cinc desconeguts.

Si un dissecciona el film de Michael Mann i n’analitza el paper dels actors, la música, la posada en escena, el montatge o la fotografia costa molt trobar-hi defectes. Possiblement és una d’aquelles pel·lícules que necessiten ser vistes més d’una vegada per copsar-la en la seva plenitud. Però alguna cosa falla perquè quan un surt del cinema té la sensació d’haver vist una bona pel·lícula, però no una pel·lícula excel·lent.

On millor funciona Collateral és en el retrat d’una ciutat de los Angeles que a la nit es converteix en l’escenari d’assassins, mafiosos i d’altres depredadors. El magnífic treball de Dion Beebe i Paul Cameron crea una atmosfera angoixant des del primer minut. Des dels primers fotogrames, i sobreotot des de la trobada de l’assassí a sou Vincent (sorprenent i creïble Cruise) i el taxista Max (l’actor revel·lació de la pel·lícula), tot funciona com un engranatge perfecte. L’acció, freda i contundent, és un altre dels aspectes més ben treballats per Mann a Collateral. La violència seca i eficaç de l’assassí Vincent recorda la de l’atormentat Matt Damon a El mito de Bourne. A banda de l’horrorosa caracterització de Cruise amb el pel canós, és d’agraïr que l’actor, límitat però amb una gran vista a l’hora d’escollir projectes interessants, posi tots els seus esforcos en fer creïble l’assasí Vincent.

Però una pel·lícula no es construeix tant sols amb estil i eficàcia narrativa. I darrera el perfecte esquelet de Collateral hi ha un argument massa simple que Mann intenta omplir amb diàlegs que pretenen ser morals i filosòfics, però no acaben d’encaixar. Els personatges, antagònics però amb molt en comú, diuen molt més amb la mirada que amb les paraules. La part final del film és, malgrat la magnífica seqüència al metro, plena de tòpics i massa previsible.

Sobre la por

EL BOSQUE (The village) EUA, 2004. Direcció: M. Nihgt Syamalan. Repartiment: Joaquim Phoenix, Adrien Brody, Bryce Dallas Howard, William Hurt, Sigourney Weaver. Durada: 108 min.

Que no us l'expliquin! Una vegada més, M. Night Shyamalan (El sexto sentido, El protegido, Señales) presenta una pel·lícula amb final sorpresa. Però El bosque és molt més que una pel·lícula amb sorpresa. I és també molt més que una pel·lícula de por.

L'argument és simple i inquietant: un petit poble de finals del segle XIX viu aïllat pels límits d'un bosc dominat per uns ésseres ferotges ("aquells de qui no parlem"). Malgrat l'amenaça i la por sempre presents, la vida és tranquil·la al poble. Només cal seguir les normes: no entrar al bosc, fugir del color vermell i tancar-se a casa quan sóna la campana d'alerta. Però algú s'atreveix a creuar els límits...

Shyamalan, cineasta consagrat amb tant sols sis llargmetratges, demostra una vegada més ser un deixeble del seu admirat Spielberg. La posada en escena, sobria i absorbent, la utilització de plans de ritme pausat i angoixant, i un treball sonor excepcional tornen a ser les normes de la casa d'un director perfeccionista. Aquí no hi ha sang i fetge ni efectes especials absurds. El suspens de Shyamalan neix, com el de Hitchock, del guió i del muntatge. La pel·lícula és plena de senyals, de símbols (aquí "el llop" va amb caputxa vermella) que l'acosten als mons fantàstics de Tim Burton. I Amb El bosque, Shyamalan fa un pas mes per allunyar-se de les etiquetes que classifiquen el seu cinema dins el gènere del terror i el suspens. I és que a la nova pel·lícula del director d'origen indi és més una pel·lícula sobre el terror, que no pas de terror.

Sorprèn també que, malgrat la presència d'actors de nivell com Joaquin Phoenix, William Hurt, Sigourney Weaver i Adrien Brody, estiguin en tot moment al servei de l'esperit de comunitat que Shyamalan vol transmetre. Especialment destacable és el paper de la debutant Bryce Dallas Howard (filla del director Ron Howard), protagonista d'una història d'amor central en el desenvolupament de la història. Un respira tranquil quan s'assebenta que la que havia de ser la protagonista principal, Kirsten Dunst, no ha pogut incorporar-se al rodatge.

Si bé és cert que l'entrellat argumental d'El bosque és simple i fins i tot trampós, combina eficaçment una idea genial amb una temàtica de màxima actualitat mundial. Després de veure la pel·lícula ho entendreu. Tot i que molts pensen que El sexto sentido és insuperable, El bosque és la més personal de les pel·lícules de Shyamalan i una de les gran pel·lícules de l'any.

De viatge amb el Ché

DIARIOS DE MOTOCICLETA (The motorcycle diaries) Argentina, Brasil, Chile, Perú y USA, 2004. Direcció: Walter Salles. Repartiment: Gael García Bernal (Ernesto Guevara de la Serna), Rodrigo de la Serna (Alberto Granado), Mía Maestro (Chichina Ferreira), Mercedes Morán (Celia de la Serna). Guió: José Rivera, a partir dels llibres "Notas de viaje, d'Ernesto "Che" Guevara i "Con el Che por América Latina", d'Alberto Granado. Fotografia: Eric Gautier. Durada: 126 min. Web: "nullwww.motorcyclediariesmovie.com

L'any 1952 dos joves argentins, Ernesto Guevara de la Serna, estudiant de medicina, i Alberto Granado, bioquímic, inicien un viatge en moto, una vella Norton de 500 cc de l'any 1939. El seu objectiu es conèixer el continent americà i en vuit mesos recorren 13.000 quilòmetres. Diarios de Motocicleta, de Walter Salles (recordeu la magnífica Estación Central de Brasil?), s'apropa a la figura del Che Guevara de jove, abans de convertir-se en líder revolucionari.

Quan un s'assabenta que Diarios de motocicleta ha estat possible en gran part a l'obstinació de Robert Redford, un dels productors executius, s'entén perquè la pel·lícula és, sobretot, una proposta apta per a tots el públics, una pel·lícula amable, plena de bons sentiments i belles imatges, que uns actors en estat de gràcia salven de ser una simple postaleta. Perquè l'intent d'apropar-se a la figura del Che Guevara més enllà del mite es queda en això, en un intent. És cert que els protagonistes canvien poc a poc la seva mirada aburgesada a mesura que es troben injustícies, però el to semi- documental que en alguns moments adopta la càmera de Salles no és suficient per fer realment creïble la transformació interior d'uns joves que a la primera part no pensen en res més que passar-s'ho bé i continuar el viatge com sigui. Les reflexions en veu alta del jove Guevara, basades en els diaris autobiogràfics Notas de viaje, de Guevara, i Con el Ché por América Latina, d'Alberto Granado, pretenen donar més verosimilitud a les imatges, però el to poètic dels textos del Che grinyola una mica amb la naturalitat i frescor d'uns personatges que l'espectador s'ha cregut des del primer fotograma. La convivència dels joves protagonistes en una leproseria al mig de l'Amazones, a la part final del film, és segurament la part més emotiva i treballada, i la que aconsegueix apropar millor el canvi vital i emocional del jove estudiant de medicina.

En l'aspecte que millor funciona el film és en el retrat de l'amistat i l'aventura. Gael Garcia Bernal està fantàstic en la seva recreació d'un Che Guevara fresc, vital i de mirada profunda. Però sobretot Rodrigo de la Serna, divertidíssim i encantador en el paper de l'amic fidel, Alberto Granado (que encara és viu i apareix fugaçment al final de la pel·lícula).

El rodatge de Diarios de Motocicleta en els mateixos escenaris per on van passar els protagonistes és un altre dels punts forts de Diarios de Motocileta. Poques vegades ha aparegut Amèrica tant bella a les pantalles. Salles, amb l'ajuda de la magnífica fotografia d'Eric Gautier, aconsegueix que l'espectador sigui un viatger més d'una road movie que tots voldriem haver viscut.

Emocionant, sincera...i divertida!

MAR ADENTRO. Espanya, 2004. Direcció: Alejandro Amenábar Repartiment: Javier Bardem (Ramón Sampedro), Belén Rueda (Julia), Lola Dueñas (Rosa), Mabel Rivera (Manuela), Celso Bugallo (José), Clara Segura (Gené), Joan Dalmau (Joaquín), Alberto Jiménez (Germán), Tamar Novas (Javi), Francesc Garrido (Marc). Durada: 110 min. Web: www.mar-adentro.com

És possible reviure la història d'algú que desitja morir i sortir del cinema amb un somriure? Només cal apropar-se al cinema i, fugint d'una campanya de promoció un pèl agobiant, endinsar-se a Mar adentro, la nova pel·lícula d'Alejandro Amenábar. El director realitza un espectacular canvi de registre, s'allunya del suspens dels seus tres anteriors tres films i supera la prova amb nota. Mar adentro retrata, entre la ficció i la realitat, l'experiència del tetraplègic gallec Ramon Sampedro, que durant prop de trenta anys va trobar el sentit de la seva vida en la recerca de la mort.

Poques són les coses a criticar en una pel·lícula equilibrada i gairebé perfecte. A banda de la innegable capacitat narradora d'Amenábar (la pel·lícula pràcticament no surt de l'habitació de Ramon Sampedro i la concentració d'emocions no embafa ni encalla les gairebé dues hores de durada) el gran treball de tots els actors fa creïbles cadascuna de les seqüències. La interpretació de Javier Bardem, difícil tant tècnicament com a nivell d'emocions, és excel·lent. Ben aviat t'oblides del gran actor què hi ha al darrera i simplement veus a Ramon Sampedro. L'acompanyen en el seu convençut viatge cap a la mort una colla d'actors fantàstics, entre els que destaquen Lola Dueñas, Mabel Rivera i Joan Dalmau.

La concentració en el retrat de les relacions, però, afecta al inevitable discurs moral, segurament el punt més feble d'un guió magistral. Seria injust criticar la pel·lícula per ser pro- eutanàsia, perquè Mar adentro explica la història de Ramon Sampedro, i Sampedro volia morir. Però Amenábar no dubta a retratar de manera tramposa i caricaturesca a un capellà tetraplègic (un sorprenentment pèssim Josep Maria Pou) i de presentar fugaç i tètricament als jutges d'un procés legal clau en la vida de Sampedro.

Atenció també al gran treball fotogràfic de Javier Aguirresarobe, clau en les escenes més oníriques de la pel·lícula, i a la música que el propi Amenábar, cineasta complet, ha composat amb la col·laboració de Carlos Nuñez i Luz Casal.

L'heroi, sense màscara

Crítica d'SPIDERMAN 2. EUA, 2004. Direcció: Sam Raimi Repartiment: Tobey Maguire (Peter Parker/Spider-Man), Kirsten Dunst (Mary Jane Watson), Alfred Molina (Dr. Otto Octavius), James Franco (Harry Osborn), Rosemary Harris (Tía May) Durada: 127 minuts
Web: www.columbia-tristar.es/peliculas/sp2/sp2.htm

Una setmana més la seqüela d’una pel·lícula d’èxit aterra a les nostres pantalles disposada a batre records. El director Sam Raimi i la majoria de l’equip que va participar a Spiderman presenten la segona part dos anys després i, vist l’èxit de la primera setmana d’exhibició als Estats Units (ja ha recuperat els 200 milions de dòlars que ha costat) la nova adaptació del mític còmic de l’editorial Marvel no serà pas l’última.
La continuïtat en la direcció i els actors juga a favor d’Spiderman 2. Sam Raimi està aconseguint amb l’heroi aràcnid el que Tim Burton va assolir amb Batman: no oblida l’esperit del còmic original, però hi deixa la seva particular manera d’entendre el cinema. Raimi demostra la seva imaginació i sentit del ritme en escenes d’acció tan espectaculars com la del tren o les baralles d’Spiderman i el doctor Octopus. L’espectacular millora dels efectes especials, sobretot pel que fa als moviments molt més naturals i creïbles del protagonista, juga a favor de l’estètica del film. A banda dels ja coneguts passejos d’Spiderman entre els gratacels d’un Nova York digital increïblement realista (un autèntic plaer visual), l’evolució tecnològica ha afavorit i molt al nou dolent de la funció, un magnífic Doctor Octopus interpretat per Alfred Molina que fa oblidar l’horrorós follet verd de la primera part.
Però on més s’agraeix la petjada de Raimi és en el sentit de l’humor amb que impregna aquesta segona part. El director se’n riu contínuament d’un Peter Parker (algú millor que Tobey Maguire i la seva cara de pàmfil?) que es continua debatent entre els deures de super-heroi quan s’amaga sota la malla vermella i el desig de ser un noi normal per poder sortir amb la noia que estima, Mary Jane (Kirsten Dunst cada cop és pitjor actriu). Qui esperi una pel·lícula d’acció i prou també es sentirà defraudat, perquè aquí el més important és la humanitat d’un heroi que encara dubta si ser-ho. Això sí, en cap moment no oblideu que esteu mirant un còmic si no voleu indignar-vos amb les reflexions pseudo- filosòfiques, els invents científics impossibles o els ridículs diàlegs d’amor (“¿A por ellos, tigre!”). I sobretot sigueu puntuals a la sessió si no voleu perdre-us els magnífics títols de crèdit amb dibuixos d’Alex Ross, acompanyats un cop més per les notes del compositor Danny Elfman.

Humor en majúscules

CRÍTICA D'SHREK 2. EUA, 2004. Direcció: Andrew Adamson, Kelly Asbury y Conrad Vernon. Intèrprets: Shrek (Mike Myers), Ase (Eddie Murphy), Princesa Fiona (Cameron Diaz), Reina Lillian (Julie Andrews), Gat amb botes (Antonio Banderas), Rey Harold (John Cleese), Príncep encantador (Rupert Everett) Durada: 92 min.
Web: www.shrek2.com

Tot i que d’entrada qualsevol pel·lícula que opta per afegir un número al títol original fa patir els qui pensem que les segones parts poques vegades són bones ni necessàries, podeu estar tranquils. Si vau disfrutar amb Shrek, la segona part de les aventures de l’ogre verd i el simpàtic ase xerrameca no us defraudarà. Shrek 2 manté el ritme trepidant i el bon humor de la primera entrega i, davant d’un altre estiu amb una llista d’estrenes que conviden a allunyar-se dels multisales, és una opció segura i molt recomanable.

Shrek 2 parteix amb l’evident desavantatge que ja no sorprèn, almenys pel que fa als personatges i la història. L’argument és, doncs, l’aspecte que surt més malparat en l’intent de mantenir i superar l’èxit de crítica i públic de la primera part. Els guionistes han fet un esforç per no repetir-se, i és per això que la pel·lícula parteix de la lluna de mel d’Shrek i Fiona, després de la qual l’ogre verd s’enfronta al repte de conèixer els pares de la seva esposa. Una idea que, tot i no ser original, permet mostrar l’evolució en uns personatges amb tanta vida i personalitat que un cop més ens fan oblidar que són creats per ordinador. El que, en principi sembla un bon punt de partida, però, redueix la mala llet i l’esperit transgressor de la primera pel·lícula. Shrek 2 ofereix una acumulació inassimilable de referències cinematogràfiques (De aquí a la eternidad, El señor de los anillos, Misión imposible,...) que fan esclatar de riure, sobretot dels espectadors més adults. Però el to general és més tou en l’intent de no allunyar-se del públic infantil, amb la qual cosa la història no acaba de funcionar del tot. L’esforç per oferir novetats afegeix també nous personatges de contes clàssics, entre els que intenta destacar el gat amb botes andalús doblat per Antonio Banderes, que perd la seva particular lluita de protagonisme amb el personatge més divertit amb diferència: l’ase.

L’aspecte que més sorprèn d’Shrek 2 és l’altíssim nivell tècnic, on la millora és espectacular. En tres anys, l’equip d’animadors de Dreamworks ha superat amb escreix el que semblava insuperable. Una dada dóna idea de la seva complexitat tècnica: si un sol animador s’hagués dedicat a crar tota la pel·lícula hagués tardat més de 47 anys! Només cal que us fixeu amb les escenes de masses, com l’arribada dels protagonistes al país de Muy muy lejano, on apareixen en cada pla més de 3000 personatges diferents. La multitud de referències i detalls fan imprescindible un segon visionat.

Més i millor

Crítica de HARRY POTTER Y EL PRISIONERO DE AZKABÁN. EUA, 2004. Direcció: Alfonso Cuarón. Intèrprets: Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Robbie Coltrane, Gary Oldman, Michael Gambon, David Thewlis, Emma Thompson. Durada: 136 min.
Web: >Harry Potter y el prisonero de azkaban

L’adaptació del tercer llibre de les aventures de l’aprenent de mag creat per J.K. Rowling arriba a les pantalles dos anys després de La piedra filosofal, y La cámara secreta, les dues primeres pel·lícules dirigides per Chris Columbus. La primera va aconseguir copsar l’esperit de Harry Potter gràcies a un gran treball de càsting i de producció, mentre la segona entrega va afegir tocs més madurs i tenebrosos. El director mexicà Alfonso Cuarón (Y tu mamá también) afronta el repte de mantenir el nivell, i la taquilla, de la joia de la Warner, amb l’adaptació de Harry Potter y el prisionero de Azkabán.
I el canvi de director es nota des de bon principi. Tenint en compte que no he llegit cap dels llibres de Rowling i que, per tant, els meus referents són tan sols cinematogràfics, m’atreveixo a afirmar que la de Cuarón és, per ara, la millor de les tres pel·lícules. D’acord amb l’evolució dels personatges al llibre, les aventures de Potter (Daniel Raddcliffe, algú millor per fer de mag?) i els seus inseparables amics Ron (Rupert Grin, manté la cara de babau simpàtic) i Hermione (Emma Watson, el millor personatge) són ara més fosques, més madures. Cuarón, ajudat per la densa fotografia de Michael Seresin, ha fet una pel·lícula que s’allunya del cinema infantil i familiar i s’acosta al to màgic i fantàstic de Tim Burton o El senyor dels anyells. Els actors han crescut (només cal comparar els tres cartells) i a banda de fer més creïbles els seus personatges, el vestuari i l’ambientació també són més moderns. Els efectes visuals (atenció al meravellós vol amb un monstre alat) aconsegueixen sorprendre i captivar en tot moment, i això no és fàcil ni comptant amb Industrial Light & Magic de George Lucas. La trama, més enfocada a retratar els traumes infantils de Harry Potter que no pas la vida a l’escola de Howarts, és més àgil, amb més ritme, i es nota la retallada de metratge del film de Cuarón respecte els anteriors. En definitiva, Cuarón aconsegueix pujar el llistó amb una adaptació que brilla amb llum pròpia, que deixa enrere l’adjectiu d’infantil per ser simplement, i no és poc, cinema en majúscules.

Entranyables perdedors

Crítica de LADYKILLERS. EUA, 2004. Direcció i guió: Joel & Ethan Coen. Intèrprets: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans. Durada: 104 minuts.

Només cal fer una ullada a la cartellera per adonar-se que Hollywood ja no sap on trobar idees. I no em refereixo tan sols a les segones parts de qualsevol pel·lícula amb un mínim èxit. Els remakes de films mítics són la segona font d’inspiració. I si bé és cert que ja fa molts anys que ens lamentem d’això, hi ha síntomes que són especialment preocupants, com que els germans Joel i Ethan Coen, directors coneguts pel seu enginy, presentin la seva segona pel·lícula basada en una idea que no és pròpia.
Ladykillersuna versió d’El quinteto de la muerte (comèdia negra dirigida pel britànic Alexander Mackendrick el 1955), arriba després de la descafeïnada Crueldad intolerable. Un excèntric professor (Tom Hanks) organitza una banda de lladres poc competents per robar el Bandit Queen, un vaixell- casino del Missisipi. La base d’operacions serà el soterrani de la casa d’una dona viuda inofensiva però amb uns forts principis. El que sembla una missió fàcil fins i tot per una colla tan peculiar s’acaba convertint en una missió impossible. Així, els Coen han traslladat l’acció de Londres a un poble del sur dels Estats Units i han canviat el to de comedia negra per un comedia amb tocs racials i cant gospel.
Però tot i que els personatges de Ladykillers no s’allunyen gaire dels entrenyables perdedors presents en la filmografia dels Coen (només cal recordar Fargo o El hombre que nunca estuvo allí), un té la sensació que els germans segueixen a mig gas. La presència de l’histriònic Marlon Wyans (Scary Movie) i d’un personatge tan arquetípic com un jugador de rugbi tan muscolós com capsigrany desequilibren els intents per formar una colla de lladres estrambòtica que recorda els lladres de Granujas de medio pelo (Woody Allen). Tom Hanks, molt justet en el seu retorn a la comèdia, no ha de fer gaire esforços per situar-se a un nivell superior al dels seus companys, tot i que les estrelles absolutes són Irma P.Hall, l’entrenyable viuda catòlica i apostòlica, el retrat viu del seu difunt marit i un gat entremaliat. Visualment, Ladykillers també demostra una vegada més el talent dels Coen. Com a exemple, fixeu-vos en la muntanya de brossa on un vaixell escombraria arriba creuant el Missisipi o en la magnífica pàgina web. Una pel•lícula simpàtica.

Ni espectacular ni humana

Crítica de TROYA (Troy). EUA, 2004. Direcció: Wolfang Petersen. Intèrprets: Brad Pitt, Eric Bana, Orlando Bloom, Diane Kruger, Peter O’Toole. Durada: 163 minuts.

Realitzar una pel·lícula al servei dels efectes especials acostuma a anar en contra de la història i dels personatges. Però quan un director com Wolfang Petersen (La tormenta perfecta) justifica la seva incapacitat per assolir l’èpica d’El senyor dels anyells en la superproducció Troya assegurant que s’ha volgut centrar amb els personatges, està clar que els 160 milions d’euros que ha costat la superproducció hollywodiana de la temporada no han estat suficients per a que una pel·lícula gran esdevingués també una gran pel·lícula.
Allà on el guió i el talent no arribin, Brad Pitt farà la resta, deu haver pensat Petersen. I fent una ullada a les portades de maig de tota classe de revistes queda clar que la presència d’un dels homes més desitjats del planeta ha estat clau en la promoció i taquillatge del film. Però n’hi ha prou amb això? Definitivament, no.
Innecessàriament llarga (és que seria menys èpica amb dues horetes enlloc de tres?), Troya navega contínuament entre l’espectacularitat i la intimitat. És cert que l’esforç en els decorats i l’ambientació són lloables i no tenim la sensació d’estar en una ciutat digital com passava a Gladiator. Però les batalles no funcionen ni en els plans curts ni en les escenes plenes d’homenets creats per ordinador.
Un cop descartada l’efectivitat èpica, queden la història i els personatges. Certament, Troya és una molt lliure adaptació de la Ilíada d’Homer que s’oblida del cantó més celestial i presenta uns homes obsessionats amb escriure el seu nom en la història a base de crear imperis amb sang i més sang (No us recorda a algú...?). Però és precisament en el terreny dels personatges que defensa Petersen on la pel·lícula acaba de naufragar. Pitt, en un dels pitjors papers de la seva carrera, ha fet finalment l’únic que molts esperen d’ell: ha posat la cara i sobretot el cos al servei del totpoderós Aquil·les i s’ha oblidat d’interpretar. Orlando Bloom, estrella absoluta de les carpetes adolescents, supera aquí la cara de pànfil de Piratas del caribe i és impossible creure’s el seu paper de Paris ni la seva història d’amor amb Helena. Només tres factors salven Troya de l’absolut desastre: Eric Bana (Hulk), molt convincent en el seu paper d’Hector; Peter O’Toole, que mante el seu magnetisme a nivells molt alts com a rei de Troia; i les crispetes, dolçes o salades, imprescindibles per aguantar fins el final.