Entranyables perdedors

Crítica de LADYKILLERS. EUA, 2004. Direcció i guió: Joel & Ethan Coen. Intèrprets: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans. Durada: 104 minuts.

Només cal fer una ullada a la cartellera per adonar-se que Hollywood ja no sap on trobar idees. I no em refereixo tan sols a les segones parts de qualsevol pel·lícula amb un mínim èxit. Els remakes de films mítics són la segona font d’inspiració. I si bé és cert que ja fa molts anys que ens lamentem d’això, hi ha síntomes que són especialment preocupants, com que els germans Joel i Ethan Coen, directors coneguts pel seu enginy, presentin la seva segona pel·lícula basada en una idea que no és pròpia.
Ladykillersuna versió d’El quinteto de la muerte (comèdia negra dirigida pel britànic Alexander Mackendrick el 1955), arriba després de la descafeïnada Crueldad intolerable. Un excèntric professor (Tom Hanks) organitza una banda de lladres poc competents per robar el Bandit Queen, un vaixell- casino del Missisipi. La base d’operacions serà el soterrani de la casa d’una dona viuda inofensiva però amb uns forts principis. El que sembla una missió fàcil fins i tot per una colla tan peculiar s’acaba convertint en una missió impossible. Així, els Coen han traslladat l’acció de Londres a un poble del sur dels Estats Units i han canviat el to de comedia negra per un comedia amb tocs racials i cant gospel.
Però tot i que els personatges de Ladykillers no s’allunyen gaire dels entrenyables perdedors presents en la filmografia dels Coen (només cal recordar Fargo o El hombre que nunca estuvo allí), un té la sensació que els germans segueixen a mig gas. La presència de l’histriònic Marlon Wyans (Scary Movie) i d’un personatge tan arquetípic com un jugador de rugbi tan muscolós com capsigrany desequilibren els intents per formar una colla de lladres estrambòtica que recorda els lladres de Granujas de medio pelo (Woody Allen). Tom Hanks, molt justet en el seu retorn a la comèdia, no ha de fer gaire esforços per situar-se a un nivell superior al dels seus companys, tot i que les estrelles absolutes són Irma P.Hall, l’entrenyable viuda catòlica i apostòlica, el retrat viu del seu difunt marit i un gat entremaliat. Visualment, Ladykillers també demostra una vegada més el talent dels Coen. Com a exemple, fixeu-vos en la muntanya de brossa on un vaixell escombraria arriba creuant el Missisipi o en la magnífica pàgina web. Una pel•lícula simpàtica.