Una obra mestra!

MILLION DOLLAR BABY. EUA, 2004. Direcció: Clint Eastwood. Guió: Paul Haggis; basat en relats recollits a "Rope Burns" de F.X. Toole. Fotografia: Tom Stern. Intèrprets: Clint Eastwood (Frankie Dunn), Hilary Swank (Maggie), Morgan Freeman (Eddie Scrap-Iron Dupris), Jay Baruchel (Danger Barch), Mike Colter (Big Willie Little), Lucia Rijker (Billie), Brian O'Byrne (Padre Horvak). Música: Clint Eastwood. Duració: 137 min.milliondollarbaby.filmax.com

IMPRESSIONANT! Tant se val si, com és d’esperar El aviador de Martin Scorsesse s’endu els principals premis en la propera edició dels Oscars. Million Dollar Baby és una absoluta obra mestra. I és clar que potser no agradarà tothom, perquè hi ha gustos per a tot, però quan acaba de veure el darrer film de Clint Eastwood té la sensació que el seu valor cinematogràfic va molt més enllà de les taquilles, de les nominacions i fins i tot de les opinions poc madurades. I sinó temps al temps. Million Dollar Baby és d’aquelles pel·lícules que aguanta, i molt bé, més d’un visionat. I de fet, és més que recomanable per assaborir tots els detalls d’una pel·lícula excepcional. En sortir del cine us adonareu que aquesta pel·lícula us haurà deixat un posit com passa poques vegades al cinema actual. De la mateixa manera que el bon cafè deixa al paladar un regust durant llarga estona, Million Dollar Baby es gaudeix un cop vista, perquè l’emoció viscuda arriba molt endins i recordant-ho és fàcil somriure de satisfacció.

D’entrada, cal asseure’s davant la pantalla sense prejudicis de cap mena. Qui pensi que Eastwood no és un bon actor de ben segur canviarà d’opinió. Qui no es senti especialment atret per les pel·lícules de boxa també pot estar tranquil perquè Million Dollar Baby utilitza la boxa com una excusa per presentar uns personatges torturats, exclosos, i la seva lluita vital i molt humana. També cal animar tots aquells que fugen de pel·lícules dramàtiques i d’històries tristes i depriments.

Les meravelloses actuacions dels protagonistes són claus per una pel·lícula d’històries molt humanes. Hillary Swank, guanyadora de l’Oscar fa dos anys amb Boys don’t cry, està increïble en el paper de Maggie, una noia amb un passat ple de dificultats i que vol que Frankie Dunn, ex-boxejador i propietari d’un ruïnós gimnàs de Los Angeles, l’entreni per acomplir el somni de ser campiona de boxa. Des dels primers fotogrames, estimes el seu personatge, fràgil i sincer però amb una voluntat de ferro. Eastwood ofereix el millor treball de la seva carrera com el dur Frankie, i la relació paternal que estableix amb Maggie omple de pantalla dels diàlegs més emocionants vistos en una pantalla de cinema en molts anys. Morgan Freeman tanca el trio protagonista amb el personatge narrador de la història, l’ex-boxejador Eddie, en un paper aparentment secundari però importantíssim en el desenvolupament de la història.

I com passa a totes les obres mestres, la proposta d’Eastwood va molt més enllà de la perfecció tècnica i narrativa. Tot és al servei de la història i els seus protagonistes, i amb un pressupost quatre vegades inferior a bajanades com Los padres de él, Million Dollar Baby és un exemple d’austeritat. Eastwood fuig de l’espectacle buit i dels trucatges habituals. L’ambientació, i fins i tot els combats de boxa, estan planificats fins el darrer detall, però l’espectacularitat prové de la seva versemblança, de la veritat que transmeten.

Són molts els temes que apareixen a Million Dollar Baby, i cap d’ells passa per damunt dels altres. De la mateixa manera que no sobra cap dels magnífics enquadraments i que el meravellós joc d’ombres proporciona la grisor justa i necessària, temes com l’autosuperació, els dilemes morals, la necessitat de perdó o les creences religioses apareixen en les vides dels protagonistes. L’amor, però és el tema central d’un film amb un final trencador, d’aquells que no es poden explicar, on l’espectador, enamorat ja dels protagonistes, no pot escapar de l’angoixa, els dubtes i les pors que l’atrapen fins el final. Ploreu tranquils, si us emocioneu veient aquesta pel·lícula. Eastwood anomena i filma les coses tal i com són i no us ha enganyat per portar-vos a un final lacrimògen.

I gaudiu també amb el fantàstic sentit de l’humor de les escenes protagonitzades per l’esquifit aspirant a boxejador que no dóna ni un sol cop de puny en tota la pel•lícula, o les converses entre Frankie i el capellà de la parròquia on va a missa cada dia. Aneu ara mateix al cinema perquè no es fan cada dia pel•lícules com aquesta. Visca el cinema en majúscules!

1 comentario

[montse - 17 de febrero de 2005 - 08:43]

pep.. m'encanta la crítica que has fet. Escrius de conya! i a sobre venen unes ganes d'anar a veure aquesta película. Jo sóc d'aquestes que dius que no els atrauen les películes de boxa però després dels comentaris...serà questió d'anar-hi. A veure com ens ho muntem...