Així són les coses..

Basada en fets reals. Amb aquesta odiosa i repetida frase publicitària es presenta El precio de la verdad, la primera pel·lícula amb Hayden Christensen, l’Anakin Skywalker de La Guerra de les galàxies com a absolut protagonista. Aquesta vegada, però la història s’ho val. L’any 1998, un article de Buzz Bissinger a Vanity Fair destapava un dels escàndols més sonats del periodisme nord-americà. El jove periodista Stephen Glass, redactor de The New Republic, una prestigiosa revista d’actualitat i política dels Estats Units, s’havia inventat, literalment una desena d’articles. La majoria de l’acció passa en la redacció de la revista. Els companys de Glass i la seva vida privada se’ns mostren en prou feines dibuixats, i la màxima tensió es centra en la relació de confiança amb l’ex-director, Michael Kelly (Hank Azaria) i la de desconfiança amb el seu successor, Chuck Lane (un fantàstic Peter Sarsgaard). Christiensen s’esforça per retrar un personatge ple de contradiccions, però no va gaire més enllà de posar la seva cara de llop amb pell de xai, i resulta difícil sentir llàstima per la seva caiguda als inferns de la mentida. Però malgrat presenciar una història tan interessant com inquietant, l’interès per les estratègies que l’ambiciós periodista utilitza per vendre els seus articles decau ben aviat. La traducció del títol original, que utilitza un paraula tant maltractada en el periodisme com “la veritat” tampoc ajuda a vendre una pel•lícula equilibrada i d’un nivell superiro a l’habitual.