Trepidant humor negre

CRIMEN FERPECTO Espanta-Italia, 2004. Direcció: Alex de la Iglesia Repartiment: Guillermo Toledo, Monica Cervera, Luis Varela, Enrique Villén, Fernando Tejero, Kira Miró. Guió: Jorge Guerricaechevarría i Alex de la Iglesia. Duració: 105 min. Web: www.crimenferpecto.com

Després del desastre comercial de 800 balas, una aposta personalíssima amb la que Alex de la Iglesia va arruïnar-se literalment, el director d’El dia de la bestia o Muertos de Risa, necessitava fer una pel·lícula més senzilla, efectiva i comercial. Crimen ferpecto és un retorn a l’humor negre que tants bons resultats li va donar en la divertidíssima La comunidad, ambientada en una comunitat de veïns plena de freakies. Aquí l’acció es trasllada al Ye-yo’s un centre comercial a l’estil del Corte Inglés, i que serà l’escenari d’odis, envejes, algun mort i molts embolics.
Algú pot criticar que l’humor de Crimen perfecto és gruixut, de riure fàcil, poc intel·ligent. Però vist el nivell de les darreres propostes suposadament humorístiques com Isi/Disi o Friquis buscan incordiar (FBI), la nova pel·lícula d’Àlex de la Iglesia demostra ser un entreteniment eficaç i amb un estil visual i formal per damunt de la mitjana, allunyat de l’humor barroer de Santiago Segura i tots els que l’han seguit. El director basc és molt hàbil donant un ritme trepidant a les seves històries, i no amaga en cap moments la seva devoció per Hitchcock (el títol en sí ja és un homenatge). En poc més d’una hora i mitja tot funciona amb precisió mil·limètrica i el ritme imparable enganxa des dels primers fotogrames fins l’últim.
És cert que hi ha ironia i crítica d’un model de vida capitalista, egoista i masclista, però ben aviat es dilueix en la pura acció i un sentit de l’humor bestial. La primera part del film, sobretot la magnífica presentació del protagonista en primera persona, és on es concentren els moments més brillants, on Alex de la Iglesia concentra més mala bava i una ironia més fina. Els personatges de Crimen perfecto fan honor al títol de la pel·lícula i no tenen res de perfectes. Són odiosos, cínics, envejosos, estan plens de defectes i és per això que, malgrat el to de caricatura, són tant reconeixibles.
La segona part, la que mostra el xantatge emocional a que es veu sotmès el protagonista, i el final, un pel estrany i mal resolt, mantenen el ritme trepidant, però resten punts al conjunt. Atenció a l’escena del sopar de Rafael a la casa dels pares de Lourdes, un dels moments més divertits de la pel·lícula.
L’elecció dels actors Guillermo Toledo i Mònica Cervera és clau en l’èxit de la proposta. Els dos estan fantàstics, tot i que un té la sensació que aquests personatges marcaran massa les seves carreres i poden ser una llosa pels seus propers treballs (Recordem sinó Antonia San Juan i el mal li que li va fer el seu paper de travesti a Todo sobre mi madre).