Simplement...Norah

Concert de Norah Jones. Auditori de Barcelona. 6 de juny de 2004. 21.30Entrades esgotades

Els puristes del jazz critiquen Norah Jones perquè ha esdevingut, amb tan sols dos treballs, ser una artista comercial. Què fàcil és criticar l’èxit quan no és el propi.

Els qui creuen que tots els músics han d’estripar les orelles afirmen que és massa tova. I jo em pregunto: perquè sempre s’ha de posar cara de patir i portar la cara pintada com un fantasma. D’acord la vida és dura, però també hi ha coses maques sobre les que poder fer cançons.
A la Vanguardia de diumenge llegeixo que Norah Jones no és talentosa amb el piano ni té una veu espectacular. I em pregunto
Acostumats a Britneys i Beyonces que segurament no serien ningú si no ensenyessin cuixa, sorprèn agradablement trobar una artista reservada, poc donada a sortir a les revistes, que ha aconseguit que li deixin fer el que millor fa: tocar el piano i cantar.

Amb les entrades esgotades des de febrer, Norah Jones va trobar-se diumenge amb el públic de Barcelona. Sense aglomeracions, el públic va agafar els seus llocs...(continuarà...)

Ni espectacular ni humana

Crítica de TROYA (Troy). EUA, 2004. Direcció: Wolfang Petersen. Intèrprets: Brad Pitt, Eric Bana, Orlando Bloom, Diane Kruger, Peter O’Toole. Durada: 163 minuts.

Realitzar una pel·lícula al servei dels efectes especials acostuma a anar en contra de la història i dels personatges. Però quan un director com Wolfang Petersen (La tormenta perfecta) justifica la seva incapacitat per assolir l’èpica d’El senyor dels anyells en la superproducció Troya assegurant que s’ha volgut centrar amb els personatges, està clar que els 160 milions d’euros que ha costat la superproducció hollywodiana de la temporada no han estat suficients per a que una pel·lícula gran esdevingués també una gran pel·lícula.
Allà on el guió i el talent no arribin, Brad Pitt farà la resta, deu haver pensat Petersen. I fent una ullada a les portades de maig de tota classe de revistes queda clar que la presència d’un dels homes més desitjats del planeta ha estat clau en la promoció i taquillatge del film. Però n’hi ha prou amb això? Definitivament, no.
Innecessàriament llarga (és que seria menys èpica amb dues horetes enlloc de tres?), Troya navega contínuament entre l’espectacularitat i la intimitat. És cert que l’esforç en els decorats i l’ambientació són lloables i no tenim la sensació d’estar en una ciutat digital com passava a Gladiator. Però les batalles no funcionen ni en els plans curts ni en les escenes plenes d’homenets creats per ordinador.
Un cop descartada l’efectivitat èpica, queden la història i els personatges. Certament, Troya és una molt lliure adaptació de la Ilíada d’Homer que s’oblida del cantó més celestial i presenta uns homes obsessionats amb escriure el seu nom en la història a base de crear imperis amb sang i més sang (No us recorda a algú...?). Però és precisament en el terreny dels personatges que defensa Petersen on la pel·lícula acaba de naufragar. Pitt, en un dels pitjors papers de la seva carrera, ha fet finalment l’únic que molts esperen d’ell: ha posat la cara i sobretot el cos al servei del totpoderós Aquil·les i s’ha oblidat d’interpretar. Orlando Bloom, estrella absoluta de les carpetes adolescents, supera aquí la cara de pànfil de Piratas del caribe i és impossible creure’s el seu paper de Paris ni la seva història d’amor amb Helena. Només tres factors salven Troya de l’absolut desastre: Eric Bana (Hulk), molt convincent en el seu paper d’Hector; Peter O’Toole, que mante el seu magnetisme a nivells molt alts com a rei de Troia; i les crispetes, dolçes o salades, imprescindibles per aguantar fins el final.

Donar voltes per restar quiet

És estrany trobar a les cartelleres algun títol que, per si sol, sense saber res de la pel·lícula, ens impulsi a passar una estona dins la màgica sala dels somnis. La puta y la ballena, una co-producció hispano-argentina dirigida pel realitzador argentí Luís Puenzo (feia 12 anys que no es posava rera les càmeres, té aquesta virtut. Què carai tindran a veure dos éssers tan diferents? Si és una metàfora, de què?
La puta y la ballena explica la història de Lola, (fascinant creació de la desconeguda Merçè Llorens) una noia que creu que és lliure per fer el que vulgui i arriba a la Patagònia argentina als anys 30 seguint el camí d’Emilio (Leonardo Sbaraglia, tant correcte com sempre), un fotògraf argentí massa cobard per demostrar el seu amor. Com les ballenes que misteriosament queden atrapades a la costa i no saben com tornar al mar, Lola es troba, de cop i volta oferint la seva joventut sexual al burdel d’un músic aparentment cec. Nosaltres coneixem la tragèdia de Lola a través de la història paral·lela de Vera (esplèndida Aitana), una escriptora que es va quedar en autora revelació i arriba a l’Argentina per seguir el rastre de les fotografies que Emilio va fer de Lola. Vera sent que el passat que investiga parla del present del qual fuig i, malgrat un càncer amenaça amb deixar-la per sempre atrapada, continua amb una recerca que també és la seva.
La necessitat d’aturar-se i trobar el propi destí i la il·lusió de la llibertat són alguns dels eixos d’una història que funciona millor en els moments més íntims i, malgrat els meravellosos paisatges, grinyola quan vol ser massa èpica. Sense saber perquè hi ha moment en què es te la sensació que tot ja ha estat dit, que la història, com les balenes, dóna voltes sobre ella mateixa. De vegades, les bones històries s’expliquen millor si, enlloc de subratllar i subratllar, es deixen fluir, i s’aposta més decididament pel treball d’un planter d’actors de luxe.

Així són les coses..

Basada en fets reals. Amb aquesta odiosa i repetida frase publicitària es presenta El precio de la verdad, la primera pel·lícula amb Hayden Christensen, l’Anakin Skywalker de La Guerra de les galàxies com a absolut protagonista. Aquesta vegada, però la història s’ho val. L’any 1998, un article de Buzz Bissinger a Vanity Fair destapava un dels escàndols més sonats del periodisme nord-americà. El jove periodista Stephen Glass, redactor de The New Republic, una prestigiosa revista d’actualitat i política dels Estats Units, s’havia inventat, literalment una desena d’articles. La majoria de l’acció passa en la redacció de la revista. Els companys de Glass i la seva vida privada se’ns mostren en prou feines dibuixats, i la màxima tensió es centra en la relació de confiança amb l’ex-director, Michael Kelly (Hank Azaria) i la de desconfiança amb el seu successor, Chuck Lane (un fantàstic Peter Sarsgaard). Christiensen s’esforça per retrar un personatge ple de contradiccions, però no va gaire més enllà de posar la seva cara de llop amb pell de xai, i resulta difícil sentir llàstima per la seva caiguda als inferns de la mentida. Però malgrat presenciar una història tan interessant com inquietant, l’interès per les estratègies que l’ambiciós periodista utilitza per vendre els seus articles decau ben aviat. La traducció del títol original, que utilitza un paraula tant maltractada en el periodisme com “la veritat” tampoc ajuda a vendre una pel•lícula equilibrada i d’un nivell superiro a l’habitual.